CANVI DE PLANS

Nepal te molta diversitat. Des dels cims de mes de 8000 metres del nord, passant per les muntanyes de 2000 o 3000 metres del centre i arribant a la plana del Terai, al sud del pais, amb poc relleu i poca altitud, des d'on ara us escric. Estic a Sauraha, que vindria a ser una mica la base d'operacins pels que decideixen venir a fer safari al Parc Nacional de Chitwan, com es el meu cas. L'altre cop, al 2007, no vaig visitar aquesta zona i ara em feia gracia. De fet, segons els meus plans inicials, havia d'entrar al Nepal pel sud i es el primer que havia de veure. Pero si m'heu anat seguint, els plans han anat canviant sobre la marxa.

I han canviat tant que finalment no torno a mitjans d'abril sino el primer d'abril, o sigui divendres. Nepal m'agrada, i m'agrada molt, m'agrada tant que es per aixo que vaig decidir tornar-hi. Per consumir les vacances que l'any passat, en el seu moment, no vaig poder fer. Les vacances que tenia programades per la tardor, quan encara no havia aparegut a la meva vida una persona amb qui des de fa tres mesos hem iniciat una love story que ni ella ni jo ens esperavem en aquell moment. Una persona amb qui ens estem trobant a faltar bastant aquests dies. Estem be, jo m'ho estic passant de puta mare aqui al Nepal i esta sent una gran experiencia, pero es un viatge que sense ella al meu costat te menys sentit. A mes, els proxims dies havia de tirar cap a caminar a la vall de Langtang, al nord de Kathmandu, pero ara a l'abril el temps comen(s)a a complicar-se a muntanya, al menys a cotes baixes i mitjanes, on els nuvols i les pluges comencen a ser-hi frequents.

Si, ja se que molts pensareu, "pero joder, no siguis burro, ja m'agradaria a mi ara estar al Nepal i no aqui currant!" Pero el que deia, tot i que aquest pais m'encata i l'estic disfrutant, aquest cop dues setmanes haura sigut suficient. Hauran sigut dues setmanes de retrobar sensacions, de records, d'emocions, de disfrutes varis, de noves experiencies, de coneixer gent, de coneixe'm una mica mes a mi mateix i, sobretot, de desconnexio d'aquell mon real o fictici o artificial, desconnexio del dia a dia habitual, que es el que realment necessitava. Ara tinc ganes d'acabar de disfrutar les vacances a caseta, visitant mon germa a era Val d'Aran, a mon pare i amics a la Cerdanya, instal.lar-me uns quants dies a Manresa. Trobo que tampoc es mal plan: mitges vacances al Nepal i mitges vacances de relax per Catalunya.

Em sap greu pels que tenieu esperances de mes experiencies dipositades en aquest meu viatge tant publicitat, espero que al menys l'hagueu disfrutat una mica amb aquest blog (que acabara menys ple del previst) i amb alguns twits i algunes fotos. Un cop a casa fare un bon album perque en podeu gaudir mes.

Molt be doncs, aviam si dema a la tarda encara escric alguna coseta. A dos de set del mati he quedat amb un elefant perque em porti a fer un tomb.

I nomes fa 4 dies que vaig arribar?

Be doncs, ja estic instal.lat a Pokhara. Hi he arribat ja fosc i no estic al millor hotel que hagues volgut, tot i que prou be; pero hagues preferit una zona mes tranquil.la dins del lake side. Suposo que dema em canviare.

Kathmandu ja queda enrera, concretament uns 200 km enrera, o mes ben dit, uns 200 km a l'est. Com deia a l'anterior post, es una ciutat que em fascina, pero en dos dies, per ara, n'he tingut prou. Ara estic recuperant sensacions de Pokhara, d'on tambe en tinc un molt bon record. El 2007 hi vem fer cap despres de dues setmanetes o aixi donant la volta xino-xano al Massis de l'Annapurna, intentar un 6000 (el Pisang Peak, intentat per mi i el meu nebot que llavors tenia 13 anys i aconseguit pel meu germa Isaac que llavors en tenia 32), passar un coll de 5416 metres, i enfilar avall la increible vall de l'increible riu Kaligandaki. Val a dir que els ultims 5 dies me'ls vaig saltar, o mes ben dit, me'ls vaig volar dins una capsa de mistos des de Jomson, veient els preciosos Nilgiris que emergien imponents fins els 7000 metres. Aixi que vaig arribar a Pokhara despres d'uns quants dies perdut pel mig de l'Himalaya, i vaig esperar mon germa i son fill que van arribar al cap d'uns dies. Ara es diferent, les sensacions son diferents; tot just acabo d'arribar al Nepal com aquell qui diu i nomes he vist Kathmandu i els 200 km entre Kathmandu i Pokhara, que no es poc.

200 km dels quals 20 els he fet baixant per les aigues sovint calmades pero tambe sovint braves que baixen carregades de les neus himalaienques. 200 km durant els quals he conegut un noi de Xile, un noi de Barcelona vei porta per porta de la Sonia Gelma (noia d'esports de RAC1), dos holandesos, un angles, un nepales de 24 anys molt interessat per Espanya i la seva forma de govern i el seu clima i mil histories i amb molta inquietud tambe per la politica del seu pais, i una nepalesa de 17 anys la mar de simpatica i xerraire, que no ha dubtat ni un moment en entrar-me i treure'm conversa amb un angles molt millor que el meu durant una bona estona la mar d'agradable, veient el sol ponent-se, els nens jugant i les dones sembrant arros. 200 km de corves i sotracs durant els quals he vist un camio tombat possiblement feia dies, un accident entre un autobus com ara el que anava jo i un camio i un camio amb l'escut del Bar(s)a pintat al darrera. 200 km en els quals hem tingut temps de passar tocant-nos amb un camio al qual li hem arrencat el mirall i que portava un ying-yang pintat al darrera. La veritat es que no m'estranya ni el camio tombat possiblement feia dies ni l'accident entre l'autobus i el camio ni la nostra topada sense mes trascendencia. Si a la capital condueixen a sac, a les carreteres encara mes, i la veritat es que vas alla dins o alla dalt encomanat a tots els sants o tots els deus o qui sigui, confiant que no passara res. Hi ha hagut una corva que l'hem agafat a tal velocitat i amb tal vaive que m'he pensat que ens posavem a dues rodes.

Total, que de cop penses, i nomes fa 4 dies que vaig arribar?

Kathmandu es una ciutat realment fascinant. La mes fascinant que he estat mai. Per mil raons. El bullici, la gent, les cares de la gent, els temples, els carrers, els carrerons, fins i tot el transit boig. Pero tambe hi ha moltes coses que la fan una ciutat lletja, com la bruticia al carrer, el riu ple de merda, els nens desemparats demanant caritat o esnifant cola. La puta pobresa, vaja, putu cancer d'aquest mon.

Ahir a la nit vaig coneixer un angles fotograf que viu a Dubai treballant per la revista Time Out. Vem fer unes birretes i vem estar tambe amb una parella francesa i a ultima hora vem coneixer una noia de Luxemburg, originaria de Thailandia. I quan dic a ultima hora vull dir a les 12 de la nit. El Thamel, el centre de Kathamandu i barri turisitc de la ciutat, esta ple de pubs on cada vespre hi ha musica en directe; bandes de joves nepalesos que toquen versions des d'U2, passant per Red Hot Chili Peppers, Fools garden, Police, Bon Jovi i many more. I s'ha de dir que toquen de puta mare. Aixo si, a les 11 o 12, tot xapat i cap a casa. Nosaltres teniem ganes de fer una birreta mes (per cert, aixi com a Catalunya demanes una birra i es una canya o una mitjana, aqui son uns birrots de 650 ml!), pero no hi havia res obert. El noi del bar va dir que ens portava a una discoteca pero va resultar que estava xapadissima. Al costat hi havia un casino. Jo no havia entrat mai a un casino, i ens hi vem ficar. Res, cinc minuts i vem decidir marxar i tornar cap el Thamel. La il.luminacio als carrers es inexistent i amb tot tancant no veiem res. No cal dir que ens vem perdre. Pluvisquejava pero veiem una mica la lluna, que tot i tant gran, no ens feia llum. Al cap d'una horeta voltant vem acabar trobant el bon cami.

I res, no se, era per explicar alguna coseta. Va ser divertit perdre's pels carrers foscos de Kathmandu. Avui anire a algun altre bar a veure algun altre grup aviam que tal. I dema he pensat en llogar una moto i anar a visitar algun poble de la vall de Kathmandu. Espero no perdre'm... A Viet Nam em va passar, em vaig equivocar de carretera tornant a la ciutat on estava i vulguis o no t'espantes una mica. Pero ja veurem, potser fare una mica mes de Kathmandu, que avui me l'he patejat bastant pero hi ha moltissim per veure.

D'acord!

ARRIBATS I BEN ARRIBATS!

Ara si, ja hi som. Despres de mes de 24 hores d'aeroport a aeroport y tiro porque me toca, doncs finalment he arribat a Kathmandu. Si heu llegit l'anterior post d'aquest blog us estranyara, perque en un principi la idea era agafar un tren a Delhi fins a Gorakhpur, ciutat a tres hores en bus o jeep de la frontera amb Nepal, i anar pujant, pero divendres vaig decidir que preferia agafar avio fins a Kathmandu i en tot cas fer ruta pensada d'anada, de tornada (jas es veura). Les raons, varies; el cansament (ara penso que sort que he fet cap amb avio, tot just portaria 3 horetes de tren i me'n faltarien deu i despres tres fins la frontera mentre que ara ja estic instal.lat a Kathmandu), pero tambe que d'aqui quasi un mes anire mes rodat i fare l'experiencia mes a gust.

Aixo de no tenir accents ni ces trencades es un conyas!

Dit aixo, doncs be, que encantat de retrobar el bullici d'aquesta increible ciutat. Una ciutat que no se'm fa estranya, fins i tot se'm fa familiar despres de l'experiencia nepalesa de la tardor del 2007. Aquell cop tot era nou i xocant, un sense fi de sensacions noves, de cares noves, de maneres de fer noves, una altra manera d'entendre la vida i la ciutat. Aquest cop, evidentment que hi ha un impacte inicial per la diferencia de tot plegat, pero fins ara (no porto ni 4 hores a la ciutat i al pais) tot esta sent mes un anar recordant sensacions que no pas el xoc de la primera vegada. Tot m'es com familiar i m'hi moc amb molta tranquil.litat.

Be doncs, vaig a sopar una mica, fare una volteta i a dormir d'horeta, que han sigut 26 hores de viatge amb dormidetes als avions i comen(s)o a flaquejar. Aqui son dos quarts i cinc de set. La diferencia horaria es de 4 hores i 45 minuts. Si si, i 45 minuts.

Fins ara!

MENYS DE DUES SETMANES

Bé doncs, de mica en mica s'acosta el dia. El dia en què un avió em portarà cap a Hèlsinki, des d'on un altre avió em portarà a Delhi. I un cop a Delhi, a diferència del 2007 en què encara vam agafar un avió més fins a Kathmandú, buscaré un tren que en unes 13 horetes em porti porti a Gorakhpur. Des d'allà, en tres horetes de bus o jeep m'he de plantar a la frontera entre Índia i Nepal. Un toston, vaya. Però un toston d'aquelles que m'agraden.

Nepal em donarà la benvinguda, doncs, per Bhairawa, a uns 20 km de Lumbini, lloc de naixement de Siddharta Gautama, el "Buda Suprem". De manera que, tot i no ser budista (al menys de moment) la idea és fer-hi cap. Després ja tiraré cap a l'est, en direcció a Kathmandú, però faré parada i fonda al Parc de Chitwan. I a partir d'aquí, doncs una mica ja es veurà. La idea és passar un parell de dies o així a Chitwan, veient una mica el Terai, que és la franja sud del país que fa frontera amb l'Índia. Una franja de terreny pla o poc accidentat i de poca altitud que vindria a ser la zona de transició entre el gran subcontinent indi i les primeres estribacions de l'Himalaya. I després cap a la gran capital del Nepal, la gran capital de l'Himalaya. En principi són unes 12 horetes de bus que ja veuré si faig d'una tirada o en un parell de dies. Kathmandú com a molt un parell de dies més i cap amunt, a caminar, a fer cames i fabricar glòbuls vermells, a perdre'm i trobar-me, a buscar una mica de pau interior i exterior, a contemplar muntanyes immenses i glaceres a la vall de Langtang.

L'estiu del 2007 em va arribar a les mans el llibre de Jordi Pons de l'ascensió catalana a l'Annapurna Est del 1974, el primer 8000 català, tot i ser una muntanya no oficialment reconeguda com a cim. Jo havia planificat les meves vacances per la tardor però encara sense destinació. La lectura de l'expedició catalana al Nepal dels anys 70, amb l'arribada a Kathmandú, el trekking d'aproximació al Camp Base, l'ascensió pròpiament dita, l'estada de relax a Pokhara un cop assolit l'objectiu, les descripcions dels paisatges de l'Himalaya i les seves gents, les fotos en blanc i negre i en color... Tot plegat em va captivar de tal manera que vaig decidir que me n'hi anava. Sol. Me n'hi volia anar sol. Però a mon germà Isaac, aranès d'adopció des de fa 9 anys si no vaig errat i el més muntanyenc dels Queralt, li va costar poc afegir-s'hi. I l'expedició encara estaria formada per un Queralt més, però d'una altra generació: el seu fill Pol, que amb només 13 anys se'n va anar a donar la volta a l'immens massís de l'Annapurna amb intent d'ascensció d'un 6000 inclòs, el Pisang Peak.

L'experiència no cal dir que va ser acollonant i el país em va enamorar. Sabia que hi tornaria, però no sabia quan. I ha arribat el moment. La idea inicial era marxar a Moçambic, on un altre dels meus germans hi ha estat dos cops treballant amb Pallassos Sense Fronteres. Però finalment he optat per tornar a aquell país que tant em va marcar fa tres anys i mig, aquell país de pobles envoltats de muntanyes enormes però també de valls amples i planes al·luvials de bosc tropical. Aquell país, en definitiva, heterogeni i divers amb ganes de continuar descobrint i continuar disfrutant.

Vaig anar-hi en plena tardor. Ara me n'hi vaig en ple esclat primaveral. Ara sí, aquest cop sol. Des d'aquest blog aniré compartint amb vosaltres les meves aventures, vivènies i experiències, el meu dia a dia d'aquest quasi un mes en terres llunyanes enllà d'enllà.