L'estiu del 2007 em va arribar a les mans el llibre de Jordi Pons de l'ascensió catalana a l'Annapurna Est del 1974, el primer 8000 català, tot i ser una muntanya no oficialment reconeguda com a cim. Jo havia planificat les meves vacances per la tardor però encara sense destinació. La lectura de l'expedició catalana al Nepal dels anys 70, amb l'arribada a Kathmandú, el trekking d'aproximació al Camp Base, l'ascensió pròpiament dita, l'estada de relax a Pokhara un cop assolit l'objectiu, les descripcions dels paisatges de l'Himalaya i les seves gents, les fotos en blanc i negre i en color... Tot plegat em va captivar de tal manera que vaig decidir que me n'hi anava. Sol. Me n'hi volia anar sol. Però a mon germà Isaac, aranès d'adopció des de fa 9 anys si no vaig errat i el més muntanyenc dels Queralt, li va costar poc afegir-s'hi. I l'expedició encara estaria formada per un Queralt més, però d'una altra generació: el seu fill Pol, que amb només 13 anys se'n va anar a donar la volta a l'immens massís de l'Annapurna amb intent d'ascensció d'un 6000 inclòs, el Pisang Peak.

L'experiència no cal dir que va ser acollonant i el país em va enamorar. Sabia que hi tornaria, però no sabia quan. I ha arribat el moment. La idea inicial era marxar a Moçambic, on un altre dels meus germans hi ha estat dos cops treballant amb Pallassos Sense Fronteres. Però finalment he optat per tornar a aquell país que tant em va marcar fa tres anys i mig, aquell país de pobles envoltats de muntanyes enormes però també de valls amples i planes al·luvials de bosc tropical. Aquell país, en definitiva, heterogeni i divers amb ganes de continuar descobrint i continuar disfrutant.

Vaig anar-hi en plena tardor. Ara me n'hi vaig en ple esclat primaveral. Ara sí, aquest cop sol. Des d'aquest blog aniré compartint amb vosaltres les meves aventures, vivènies i experiències, el meu dia a dia d'aquest quasi un mes en terres llunyanes enllà d'enllà.